divendres, 23 de juliol de 2010

Any 2075

L'estança era ampla i molt lluminosa. Els finestrals eren tapats per cortinetes blanques que deixaven veure el net cel exterior. Es tractava de la setena planta del magnífic hotel Excelsior de Dubai. La totalitat de les noies no perdia detall del programa de televisió. Era un canal temàtic, d'aquests dedicats a la història. Era el seu temps lliure i hi tenien restriccions. Bé, donaven per fet que tot allò que podien accedir-hi no estava pas prohibit. Quan utilitzaven algun dels ordinadors dels que disposaven havien advertit que algunes direccions no eren accessibles o més ben dit d'una altra manera; estaven prohibides. Molts, des de fora, havien arribat a la conclusió que aquelles dones vivien en una presó de vori però la realitat era que estaven ben segures i a recer de qualsevol violència més enllà de la seva ben remunerada feina. Tot el que havien de fer era restar en aquella planta especialment adaptada del luxós hotel i sempre a disposició del seu patró. El contracte era ben senzill i amb poques clàusules. Si calien més l'Emir de Dubai les hi afegia i punt. Elles si més no ja havien fet el cor fort a canvi d'una important suma diners per un sol any d'estada enmig d'eunucs.

El documental mostrava unes imatges molt antigues, de gairebé un segle d'antiguitat on es veien milers de noies que en diverses i contaminades ciutats cremaven els sostenidors. Hi apareixien també innombrables banderes de color violat. Tot això deia la veu "en off", va succeïr el 1975, l'Any Internacional de la Dona. Les concubines de l'Emir estaven astorades i no es perdien cap detall. Es deia que era la manera com l'ONU pretenia obrir els drets fins llavors masculins al col·lectiu femení. De sobte, l'emissió s'interrompí. L'eunuc encarregat de l'harem havia desconnectat el televisor.

© Manel Aljama (juliol 2010)
© Il·lustració de Renoir: "Harem de Montmattre" (dones vestides d'algerianes)

diumenge, 18 de juliol de 2010

Anna Roig i l'ombre de ton chien a Sabadell



El divendres passat vam gaudir d'un concert excepcional, el d'Anna Roig i l'ombre de ton chien, tot dins del festival d'estiu de Sabadell, 30 nits, i sobretot, gràcies a l'encert de l'Alliance Française de Sabadell, per buscar música i propostes culturals veritablement valuoses i innovadores.

Anna Roig i l'ombre de ton chien començaren fent interpretacions de clàssics francòfons però que en el seu primer compacte estrena títols propis en català, francès i castellà. Tant la cantant com els músics demostren professionalitat i un gran domini de l'escena. Sovint grups d'aquest tipus cauen en el divisme del cantant. No és així. Aquí els músics són molt bons i donen el seu toc a cada peça. El so és natural, millor en directe que en estudi i, això sí, sense artificis i trucs d'altres èpoques que quedaven molt be al vinil però que eren molt complicats de reproduir en un concert.

Durant l'actuació ens van regalar perles de Brel o temes eurovisius com "Poupée de cire" de France Gall o "Comment te diré adieu" de Françoise Hardy. El seu èxit recent “Je t'aime” se'l van deixar pel bis final. Un cop acabat el repertori propi començaren a improvisar èxits en francès de sempre amb gran domini de l'escena. Cal afegir que cada tema era interpretat com si es tractés d'una dedicatòria personal al públic.

Tot això també ha estat possible amb l'esforç divulgatiu del programa de COMRàdio, el Boulevard de la cançó francesa que dirigeix i presenta Enric Cusí.  Si en voleu tenir línia directa amb aquest group el podeu trobar a la xarxa, MySpace i Facebook: http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien

© Text i fotografies Manel Aljama (juliol 2010)

divendres, 2 de juliol de 2010

Vaig Conèixer en Dakh! de Glòria Marín


El llibre tracta d'una noia de Sabadell que estiueja a Sitges on té una amiga. A la tornada de vacances coneix un noi de color al seu institut. Aquest fet farà canviar les seves vides.

Es tracta d'un llibre innovador i alhora intel·ligent. Malgrat que potser no sigui la primera obra literària on apareixen els correus electrònics, es novetat que els diàlegs i els capítols tenen el format de “email”. És intel·ligent quan la seva temàtica i brevetat el fan fàcilment llegible per part de molts joves que es troben en l'edat d'abandonar la lectura voluntària.

Si s'ha de criticar alguna cosa és precisament això, la seva brevetat. Potser uns quants correus electrònics més no li sobren. Però com he dit abans aquesta simplicitat forma de les pròpies característiques del llibre, ser breu.

Si bé està enfocat a l'adolescent o aquell noi que acaba de començar l'ESO, es també molt indicat pels pares. Glòria Marín ens ensenya un fresc bastant fidel de la generació que ara té entre tretze i quinze anys, els més difícils de la llarga travessia de l'adolescència.

Per conèixer més d'aquesta autora sabadellenca podeu visitar la seva pàgina: http://gloriamarin.cat/

Manel Aljama (juliol 2010)