dimarts, 13 de gener del 2009

Legítim Dret

En la cuina del diminut pis de setanta-vuit metres quadrats útils, segons els van vendre, el Quim i la Quima discuteixen al voltant de sengles tasses de cafè soluble i una única torrada untada amb margarina de marca blanca. Són les vuit del matí. El Quim està encara en pijama i sense afaitar. La Quima porta el cabell sense arreglar.
—No sé perquè he d'anar jo a la financera, estimat. Si vas ser tu qui va firmar la hipoteca.
—Has d’anar tu, amor meu —li diu ell—, el director vol conèixer-te. I recorda que has d'anar ben arreglada. És per a causar bona impressió.
—Però si gairebé no tinc roba —replica ella.
—No et preocupis, no siguis tòtila, que vosaltres les dones amb quatre drapets esteu maques igualment!
—Això, draps és el que tinc!
—Dona, què vols que faci? Es van dur la factoria al Kazakhstan, que està a la quinta forca.
—Si però podies haver aconseguit un altre treball, No? —es queixa ella—, sembla que tinguis un os a l’esquena.
—Ja n’he procurat. En demanaven molts estudis. Com a mínim el batxillerat —s'excusa ell.
—I tu no ho tens? —interroga ella amb una mica de fredor.
—No, només vaig arribar fins a ESO —diu ell abaixant el to.
—Diràs que t'ho van donar perquè deixessis d’anar de l’insti.
—Quins temps aquells!
—Què farem ara? —Quima torna a la càrrega.
—I tu? No havies fet un mòdul de perruqueria? —contraataca en Quim.
—Et vaig mentir. Vaig Estar fent només les pràctiques i em van tirar perquè li vaig cremar el clatell a la senyora Xuriguera. Mai t'ho vaig dir.
—És igual. Ara no hi fa res. Se n’ha anat tot a mal borràs —en Quim li intenta consolar.
—No vull fugir d’estudi, però és que em fa cosa.
—Dona, et convé sortir. Fa mesos que no podem anar ni a agafar l'autobús.
—Ho sé. Però és que sense tu és diferent.
—Dona, és un home molt perfumat i bé vestit.
—Ai, Quim. Que no! Què passarà?
—Insisteixo, Quima, el "senyor" vol veure't.

Dos dies abans havia començat el drama. En el despatx de Scanya Financera, especialistes en refinançament segons resava en el seu rètol.
—Miri senyor Lopes, Joaquim... no?, amb la quantitat de rebuts que vostè té pendents de pagament només em queden dues alternatives: ens lliura les claus i l'escriptura de la seva casa o, si ho prefereix, jo, modestament estaria encantat de conèixer la seva esposa —li va dir mel•lífluament el financer.
—No té dret! És il•legal —es va queixar el Quim—, Jo pensava que només volia que pagués bitllo-bitllo —hi afegí.
—Per casualitat es va llegir vostè el contracte?
—Err., no. Jo només vaig poder acabar l'ESO. El contracte no em vaig atrevir ni a olorar-lo.
—Doncs ho posa molt clar i català. Diu: "Si el prestatari incomplís el pagament de quatre o més mensualitats, incorrerà en els supòsits previstos per a rescabalar al prestador en l'apartat B". Ignorant! Li segueixo llegint: "El prestador podrà, quan existeixin els supòsits d'incompliment, o falta de pagament, executar el dret de cuixa en el cònjuge o parella de fet del prestatari; i quan hi falti aquest, en la línia successòria en el descendent del mateix o diferent sexe sempre que fos major d'edat". Això és el dret de cuixa, senyor Lopes. Ho ha entès?
—Però jo no sabia això... —digué el Quim, a punt de sanglotar perquè no entenia res.
—Nosaltres d’això en sabem un tros. Quina edat té la seva filla? —preguntà el prestador mentre el Quim continuava amb els laments.
—No plori, senyor Lopes, si ho prefereix podem executar un segur i així donarà vostè el seu cos a la ciència. L'inconvenient és que hauria de ser immediatament.
—Però... a la meva família li quedarà algun tipus de paga?
—No. Vostè no va contractar el segur de vida Premium. Què s'ha cregut?
Després d'un silenci l'home, vestit de bon drap va tornar a l'atac:
—Bé, vostè ja en sap el pa que s’hi dóna; es decideix o no?

© Manuel Aljama, septembre 2008