diumenge, 16 de novembre del 2008

Només són cinquanta anys!

De El Viajero de las Letras

Als plafons informatius instal•lats per la Generalitat se'n pot llegir "Feliç 2056". Pels altaveus instal•lats a tots els carrers s'escolta el soroll de coets i petards procedents d'un simulador d'efectes especials. Al cel es divisen les llampades hologràfiques de les explosions. La majoria dels edificis són de parets rectes i llises, sense balcons. La llum dels fanals és d'un intens to ambre. Tot té un aspecte de freda uniformitat. Tot menys una rulot que està aparcada al carrer. Té matrícula del 2006. Sembla que hi ha gent dins.
—¡Desperta ja! ¡Que tens un os a l’esquena! Cal anar a per aigua potable a la font! —es queixa una dona d’uns quaranta, de complexió esquelètica i amb el rostre una mica atrotinat per l'absència d’atencions i de cures.
—¡Ja hi vaaaig! —respon una veu ronca des d'un enorme bony al diminut llit. D'un cop s'alça. És un home de la mateixa edat i aspecte que la seva companya. Deixa anar un sonor eructe mentre es grata el clatell. Badalla i s'estira.
—Creus que els teus pares hauran finalitzat ja? —pregunta l'home.
—No sé. Primer necessito l'aigua. He de preparar la sopa de meduses —respon la dona mentre ell s'introdueix en el diminut vàter—, després quan acabis, vés a l'Oficina de Finalitzacions de la Generalitat —hi afegeix.
—No pots comprar cap altra cosa? N’estic ben tip de menjar marisc! —diu la veu de l’home des del fons de la cagadora.
—¡No! Com no tenim fills l'ajuda comunitària no en dóna més que per a hamburguesa de soja i meduses. El peix natural de viver i la carn sense contaminar és per als que encara treballen. Has treballat tu alguna vegada? —respon ella aixecant la veu.
—¡No! Ja saps que vaig fer mans i mànigues per participar en tots els concursos de la tele. No calia tenir coneixements. No feia falta saber-ne res —respon l'home mentre se sent la remor de la cisterna.
—¡Un dia d'aquests ens expulsaran d’aquest indret! Ja hem gastat la ració de dissolvent orgànic de la setmana i som a dimarts! —Diu ella—, Et passes tot el temps en el vàter —No rep resposta aquesta vegada.
L'individu que ja estava vestit surt del bany afaitat i amb el cabell una mica més endreçat. Agafa de l'altell de la caravana una garrafa d'uns deu litres d'aigua i baixa el vehicle. Dirigeix els seus passos cap a un habitatge que és a pocs metres de la seva autocaravana. La caravana porta ja més d'un any allà. Des que es va quedar sense el dret a la ració de combustible. Els nous vehicles eren elèctrics i el seu era de gasoil, un combustible que feia anys que no se servia.

Mira les finestres per comprovar que no hi ha ningú. Mou el cap i descobreix per fi la desitjada bona nova. Una nota de la Generalitat està clavada a la porta. Es pot llegir: "Habitatge disponible per finalització dels seus propietaris". Des de que el Govern PC (Políticament Correcte) es va instaurar, moltes paraules havien quedat en desús i havien estat substituïdes per d'altres. Cames, ajudeu-me, torna cap a la rulot. Ni tan sols es deté a llegir on serà la cerimònia d'incineració.
—¡Maria! Maria! Han finalitzat! Què dic! S'han mort! S'han mort del tot! Ja tenim casa! Cinquanta anys esperant el moment! Des que vam néixer! —exclama ell des de l'exterior del vehicle.
—¡Però per què crides tant! On és l'aigua? Et creus que ens donaran l'habitatge així? Cal anar primer a l'Oficina! —Respon ella en un to irat—, Vés per l'aigua que avui no mengem! —afegeix i li tanca la porta als nassos.
Ell, capcot obeeix. Camina unes quantes illes de cases fins a arribar en una plaça on en el centre és la font de la Generalitat, custodiada pel servei de seguretat. Està ple de gom a gom. Hi ha una cua de més de seixanta persones, totes elles amb garrafes i altres recipients.
—No sé per a que porten tant estri —pensa ell—, si no donen més que just el mínim de la ració diària.
Decideix no quedar-se a la filera i arriscar-se una mica, així que va a l'oficina de la Generalitat. En l'entrada un enorme plafó indica les tasques que es poden realitzar. Introdueix la seva targeta personal a la ranura que té el plafó i prem el botó corresponent al servei que vol rebre. S'escolta per l'altaveu: "Ascensor 1, planta 6, gràcies." Mecànicament extreu la targeta i es dirigeix a l'ascensor. Una vegada a dalt el rep individu uniformat.
—¡Bon dia! Veig que ve per allò de la finalització. Els seus sogres seran incinerats demà a les onze del matí al Parc del Fòrum. No calia que es desplacés Sr. 3387911344 —diu gairebé d'un cop el funcionari—, està escrit en la nota a l'entrada del domicili.
—Bo, no venia per això, sinó per veure la possibilitat d'adquirir l'habitatge, que crec que encara és de protecció oficial —diu l'home, baixant una mica la veu.
—Vegem... —diu el servidor públic mentre tecleja a l'ordinador—, vegem que tenim per aquí —continua teclejant—, Un moment si us plau —gira el cap i es dirigeix a 3387911344.
—Apa ¡ja el tenim! Miri, Sr. 3387911344, en efecte, l'habitatge és encara de protecció oficial però vostè no té els punts necessaris per adquirir-la. I tampoc no treballa ni col•labora en tasques comunitàries que li permetrien obtenir-ne.
—Però si vaig deixar de treballar i estudiar, seguint al peu de la lletra tot el que anunciaven per la tele. Els dirigents deien que seria "La fi del treball", "El final de l'Esclavitud" —respon irat l'home però l'interromp el funcionari:
—Miri senyor 3387911344, això va succeir fa molts anys. Jo no havia nascut. Comprengui que la Generalitat intenta satisfer tothom. Treballar no és obligatori però tampoc no es pot facilitar l'habitatge a qui no fa mèrits suficients. Jo, per exemple treballo. Serveixo a tots vostès. Col•laboro amb els altres.
L'home llança una mirada desafiadora al "treballador públic" i se'n va sense dir ni adéu. Quan ja és a la porta l'empleat afegeix:
—Si vol, pot intentar el finançament d'un banc. Si vostè és estalviador de dissolvent per a vàter, pot bescanviar els punts d'estalvi que li donen per alguns mesos de crèdit. Consulti-ho al seu banc de confiança.
El nostre home surt de l'oficina pensant que no té cap punt per estalvi de "Sanitrit". A més, és deutor d'aquests punts per excessiu consum. No obstant això decideix entrar al Banc Unificat per veure què es pot fer. Porta ja vint anys sense dormir sota sostre dur. Des que va perdre la seva casa per falta de pagament en el 2039. Es va veure llavors obligat a alternar diferents albergs fins que la Generalitat li va facilitar una caravana deu anys més vella que ell.

Entra en l'entitat bancària pel mateix sistema de la targeta d'identificació. No hi ha ningú en aquell moment. Es dirigeix a una taula on hi ha un empleat d'aspecte molt semblant al de l'Oficina de Finalitzacions de la Generalitat.
—¡Bon dia! Què desitja? —diu l'empleat amb el millor dels somriures.
—Estic interessat en contractar un crèdit per adquirir l'habitatge del número 5 del carrer Lepant —diu mentre lliura la targeta l'oficinista.
L'empleat la introdueix al lector del seu computador mentre prem una sèrie de tecles. La seva expressió canvia.
—Veurà Sr. 3387911344, el seu pare va sol•licitar una hipoteca en el 2006. Aquest crèdit s'anomenava de reagrupació de deutes, segons diu aquí, desgraciadament... està pendent de pagament. Falta per cobrir-ne més del 80% de l'import. Era a cinquanta anys, senyor.
—¡No pot ser!
—Sí, és així. Si vostè es fa càrrec dels pagaments pot disposar de l'habitatge en menys d'una setmana.
—Deixi-ho córrer. No tinc punts, no tinc feina, no tinc diners, sóc un ciutadà normal —diu mentre que s'aixeca i es dirigeix cap al carrer.
—¡Però com s'atreveix a venir a demanar un crèdit un no-treballador no-col•laborador! —l'increpa l'oficinista del banc—, Foti el camp! Paràsit social!
Sense aixecar cap, abatut, passa per la font que en aquelles hores ja està tancada i precintada. Fins al dia següent no podrà tornar a fer cua per a l'aigua. Està prohibit.

Dins de la caravana l'ambient és una mica més lúgubre que de costum. Mengen una cosa difícil de distingir que han tret d'unes llaunes.
—¡Si almenys haguessis fet cua per a l'aigua!
—¡Hi vaig fer cua, però no va donar per a tots! Cada dia és pitjor! La cua és molt llarga —respon ell amb la boca plena com voler fugir d’estudi.
—¡Tant de temps esperant per poder donar una festa! Totes les amigues tenen casa! Els seus marits van estudiar i van aconseguir feines tot i que els llestos com vosaltres se’n fotíeu. Què tinc jo per posar-me? Eh! —es lamenta ella.
—Tant se val que no tinguis res que posar-te si no anem a festes! —diu ell mentre fa un gest de protegir-se d’un possible cop.
—Els esclaus són ells..., que treballen i a sobre han de pagar un habitatge què no gaudiran mai. Nosaltres res no tenim però tampoc no hem de pagar. Això de les teves amigues és pitjor que el feudalisme —afirma ell.
—Quines ximpleries dius ara? Què parles? —respon ella.
—Deia que tens raó amor meu, que cinquanta anys no són res.


© Manel Aljama maljama
Agost 2007 (octubre 2008)

divendres, 5 de setembre del 2008

Van com Bojos

El ferm de la calçada és bastant humit després del recent ruixat primaveral que ha banyat la calçada i tot el mobiliari urbà de la plaça. La major part dels comerços estan oberts des de fa bastant d'estona.

El sobtat xerric dels pneumàtics altera el rutinari desordre de la plaça. Un cotxe apareix per una de les cantonades amb excés de velocitat i de sobte fa una volta de campana. Així, l'auto, una vegada espaterrat prossegueix el seu desplaçament al mig d'un molest cruixit metàl•lic d'un extrem a l'altre de la glorieta. La topada del morro amb un banc metàl•lic posa fi a la dansa. Un tapaboques de roda surt rodolant i s’estavella contra l'esglaó de la fleca que és en l'altre extrem de la plaça. El tap del dipòsit de gasolina va darrere en la mateixa direcció i acaba el seu recorregut girant sobre si mateix. Es fa el silenci.

Com responent a una crida telepàtica els tafaners i els ociosos -que són dos bàndols en aquest lloc-, es comencen a amuntegar al voltant de l'automòbil accidentat.
—¡Guatieu! Sembla que el conductor s'ha colpejat contra el quadre de comandament! —en diu un dels congregats.
De fons es escolta música “reguetón”que prové de l'estèreo del cotxe.
—¡Mira està vessant benzina! —diu un altre dels assistents quan contempla el degoteig que es va convertint en una reguera.
—¡Está penjat pel cinturó! —afegeix un individu grassonet que té cara d'haver-se begut alguns litres de aguardent i que fuma un cigar.
—¡On vas amb això! No veus que portes un puro! Que explotarem tots! —li etziba el primer, com si fos ja el pastor del ramat.
Un fil de sang es desplaça des del cap del conductor fins a barrejar-se amb el bassal de gasolina del terra. La gentada no s'immuta.

Dani, un noi solitari i sorrut que havia estat bevent bona estona surt del bar i s'apropa fins al vehicle. Mira el cotxe amb les rodes cap al cel i al conductor que està sense senyals aparents de consciència. La intensa olor a gasolinera l'impregna tot. Treu de la butxaca el seu telèfon mòbil i comença a recórrer la guia. Es deté i extreu una cigarreta del paquet que porta a la butxaca superior de la camisa. Se'l posa als llavis. De la butxaca dreta del pantaló treu l'encenedor. L'encén i amb lenta precisió aproxima la flama al cigarret. En dóna una primera i profunda fumada. Prossegueix la recerca de direccions|adreces en el guia del cel•lular.
—¡Encara sort que algú cridarà a una ambulància! —exclama algú.
Dani en dóna una altra fumada.
—¡Haurien de ser els mossos! —replica un altre.
La recerca es fa lenta, ara Dani va a poc a poc, i el bip bip de cada nova fitxa contrasta amb el murmuri de la multitud amuntegada davant de l'accident.
—¡O, o a emergències-urgències o com es cridi! —diu un quelcom tartamut que sembla que ha sentit alguna cosa en les notícies.
Dóna una altra pipada al seu cigarret i prossegueix amb el bip bip del cel•lular.
L'última xuclada. Extreu la ja és gairebé burilla dels seus llavis i se la mira. Se la torna a posar a la boca i prossegueix la seva infructuosa recerca en la guia. En arribar al final de la tercera tornada es dóna per vençut. Es guarda el telèfon a la butxaca d'on el va treure. Es gira i s'allunya de la multitud expectant. Abans de tombar per la cantonada es treu la burilla dels llavis i la llança amb força cap a enrere. Se sent un gran esclat seguit d'una infinitat de crits i queixes de dolor. Impassible el nostre home segueix caminant. Se sent que algú més gran que estava a resguard en balcó que diu:
—¡Si és que van com bojos!

© Manel Aljama (maljama)

diumenge, 17 d’agost del 2008

El Vençut

Dos lluitadors, mig vestits amb el tors nu estan cercats en una mena de ring improvisat en un magatzem frigorífic. Un jove i fornit està clavant una pallissa a l’altre, molt més gran, que ve acompanyat del seu incondicional públic. A jutjar per la panxa que du sembla que s’ha begut tot l’èxit. Un corredor d’apostes va d’un costat a l’altre, per si algú més vol apostar, o potser hi ha un que a darrera hora fa un pensament i canvia de cavall. No sigui que perdi els calerons. El jove clava mastegots cada cop més forts.
—¡Fora!, ¡Fora!, ¡Fora! —se senten els crits cada cop més forts del públic que veu com el seu rodonet ídol és a punt de ser vençut.
—¡ Ens faràs perdre els diners! ¡Malparit! —crida un que fuma un cigar dels grossos.
—¡Vés-te’n, estàs acabat! —diu un altre que fa tres dies que no s’afaita i té pels a les orelles.
El lluitador jove, el que va guanyant es gira en sentir-lo. Torna la mirada vers el contrincant. Es troben els ulls. Només un instant que podia durar com tot l’Univers. Tot es posa de vermell fosc. Tot es cremor. Tot es buidor.
El lluitador, obre el seus ulls i ho veu tot tèrbol, sense forma. En canvi sent com el públic aclama al seu campió. Ell és un vençut.

© Manel Aljama (maljama), novembre de 2006

divendres, 1 d’agost del 2008

Ens ocupem de la seva salut

(Equip d’acció ràpida)


En una comissaria de policia de barri, el sergent llegia un correu electrònic que acabava de rebre de la Caserna General de la Brigada General de Protecció del Medi Ambient depenent de la Secretaria General d’Ordenació de la Conducta i la Moral dels Ciutadans. El document era un recull d’ordres que s’havien d’executar de forma immediata. Tot seguit agafà el telèfon i cridà el caporal que es presentà en un tres i no res tot saludant en forma militar. Li ordenà que descanses mentre comença a llegir el paper.

—Hem rebut ordre d’actuar durant les properes setmanes contra tota manifestació que atempti la salut de les persones i animals i, violi les ordenances municipals, autonòmiques i estatals en matèria de fums i agents contaminants, dins de la nostra demarcació. Per això reunirà vostè tots els efectius de que disposi i organitzarà patrulles de quatre homes que, armats i preparats pel que pugui succeir, recorreran totes les diverses zones en que tenim competències —digué el capità.

No calgueren més paraules. El caporal es retirà. D’immediat l’establiment policial era ple de moviment escales amunt i avall fent els preparatius per fer la batuda. En pocs minuts tots els homes que composaven el destacament eren dins dels seus furgons antiavalots i vestits amb armilles antibales i cascos. Totes les armes de foc estaven degudament carregades i a punt per entrar en servei. Sortiren tots els vehicles en filera, com una processó. Poc a poc s’anaren dispersant a cada travessera de l’avinguda principal.

El furgó on hi anaven el capità i el caporal tombà per una avinguda cèntrica. S’aturaren just abans d’una parada d’autobús. El motor restà en marxa deixant una densa fumera negra. Tothom a dins tenia els ulls fits a la gent que esperava l’autobús. De sobte localitzaren un infractor de la llei. Bé un presumpte infractor de la llei.

—Sergent, objectiu localitzat, prepari els homes per intervenir —digué el capità.

Com si fossin els passos d’una dansa coneguda, tots alhora, carregaren armes, ajustaren armilles i abaixaren les viseres. Sortiren del furgó amb ímpetu i voltaren el presumpte delinqüent.

—¡No es mogui, infractor de la llei! —ordenà un policia.

—¿Que fa, desgraciat? No veu que posa en perill la salut dels ciutadans —afegí el sergent com recolzant l’acció. L’home, que esperava com tothom l’autobús a la parada, no els feu cas i obrí l’encenedor i el dirigí cap a la seva cigarreta. Rebé un cop de porra al front que li féu un trau de considerables dimensions i se li caigueren junts la cigarreta i l’encenedor. No gaire lluny d’allà uns lladregots trencaren la lluna d’un aparador i s’endugueren tot el que hi havia.

—En aplicació de l’article 19999 de la vigent Llei de Protecció de la Salut i el Medi Ambient vostè queda detingut i serà posat a disposició judicial per infractor reincident i resistència a l’autoritat —Diguè el caporal. L’home tot sagnant i assegut al terra, no entenia res del que passava.

—¡No posi aquesta cara, home! —li digué el capità de la patrulla—, ¿Que no veu que ens ocupem de la seva salut?

© Manel Aljama (maljama), desembre de 2006

dilluns, 14 de juliol del 2008

Trobada Nocturna

Era en un carrer de qualsevol ciutat. Se li aproparen. N’eren dos. Era de nit. La llum del fanal més proper amb prou feines permetia distingir les seves faccions. Ben bé podien ser joves. Estaven gairebé a metre i mig. Tragueren les navalles i esgrimiren els seus arguments. Reclamaren el creien que era seu. Ell, dòcil, ficà la ma a la butxaca de l’abric per treure’ls la desitjada cartera.
Un inesperat llampec tombà qui semblava ser el seu cap. El seu company, cames ajudeu-me, sortí corrents. Un segon tret li abastà la cama. S’aturà en la seva fugida. Caigué al terra. L’home se li apropà. L’atacant implorava. La seva gosadia era ara un repertori de sanglots. Massa tard per rectificar una ficada de pota, o potser, la seva inexperiència. Li apropà el canó a la templa. L’altre no mogué ni un múscul. Se sentí el tret. El lladregot, si hagués tingut força podia haver arrencat les rajoles del terra amb els dits de les seves mans. L’home amb calma i fredor, guardà la seva arma, s’apujà el coll de l’abric i reprengué el seu camí.

© registrat a RPI, Manel Aljama